RECORDANT MANEL CANALS, músic.
Lliçó 19 - Cartes amb estratègia
Home sense grans oscil·lacions, com un cant
gregorià, quan el vaig conèixer, sé que
havia fet ballar el públic del Price i la parròquia de les festes majors
d’arreu dels país.
A conseqüència de la Guerra Civil va anar a para al nord-oest de la península on va poder, tot fent el servei militar amb els nacionals, fer gaudir de la sarsuela al jovent de la Coruña. Sempre la música; aquesta vegada per
assuaujar el patiment. Al seu cervell hi havia tots els instruments d’una
orquestra encara que no en tingués cap al seu abast. En els seus gens hi corria la música. Solfeig, harmonia, contrapunt... Violí,
piano i clarinet. Composava i dirigia.
Com tanta altra gent, treballava a tres bandes
per portar a casa un sou que permetés anar fent. Amb el temps va emmalaltir per
depressió i els compassos del seu
silenci van ser tan llargs com la novena simfonia. Amb dificultats va
sobreposar-se i va escriure sardanes molt balladores quan li va néixer la
primera néta. Li durà pocs anys l’etapa creativa, però va ser productiva.
L’home va anar fonent-se discretament, com una pavana. Del Requiem de Motzart, la Lacrimosa, podia haver estat sonant de música de fons a la saleta del piano, presidida pel bust de Beethoven, quan va finir havent esmorzat i sense haver donat
mai cap maldecap a ningú.
**********
Aquesta
lliçó 19, en què Mercè Figueres
defineix al seu amic amb pinzellades
musicals, m’ha fet despertar el record del meu sogre Manuel Canals i Giménez,
músic.
I si bé he escrit escric els tres paràgrafs anteriors per a fer una
semblança de la seva personalitat en relació a la música per justificar el punt
4 de
la lliçó, sento que és massa breu i mereix que m'esplaï una mica més al blog.
Manuel Canals i Giménez, "l'avi Lolo", va néixer
a la ciutat de Barcelona el 8 de setembre de
1917 i va finir-hi el 10 de febrer de
1990 . Manolo, per a la seva esposa i
resta dels familiars. Però, quan la seva primera néta va començar a dir-li pel nom, va ser obsequiat amb aquest mot tendre que va quedar per sempre més fixat a casa quan ens referíem, i encara ara, a ell.
La seva família era benestant, vivien de les rendes
d’un immoble i de préstecs de diners. També tenien una botiga de “plats i olles”. La família va esdevenir nombrosa amb una descendència de cinc fills. La mare sabia de música
i tocava el piano.
Abans d’anar a prendre classes particulars de música, ja de
ben menut, ella mateixa li va organitzar un teclat petit perquè hi fes ditets.
Quan va tenir l’edat, va fer estudis al Conservatori Municipal de Música de
Barcelona. Va ser un excel.lent estudiant com es llegeix en les seves
qualificacions signades pel mestre Enric
Morera i el mestre Pahissa.
De ben jovenet tocava el violí als bateigs de la parròquia de la
Sagrada Família; hi vivia al cotat
mateix.
En esdevenir el daltabaix de la Guerra Civil,
la seva generació també va quedar afectada. Tenia edat per anar al front, republicà,
és clar.
L’atzar el va portar fins a Galícia, reenganxat
per a fer el servei militar, amb els nacionals. Tenia moltes anècdotes del temps en què va ser-hi juntament amb tres amics músics que al cap de pocs anys van esdevenir família perquè van
casar-se amb les respectives germanes; l’una la Montserrat, la seva germana que va
casar-se amb en Gaspar León, i l’Adelina que va casar-se amb en Tomàs Señor, era germana de la Rosa, la qui seria l’esposa de Manuel Canals. Tot quedava a casa!
Explicava que, trobant-se amb els instruments
requisats a Barcelona i ells “a Coruña”,
el capità va donar-li llicència per anar a
buscar-los a fi de poder formar una
banda i fer actuacions amb instruments i cors. Va ser l’etapa de la sarsuela,
molt festejada per tots els components i de grat record al llarg dels anys.
Va ocupar càrrec de director en dues
orquestres. Interpretaven la música del
temps que els va tocar de viure. Al Price, a les
festes majors d’arreu, a l’hotel Ritz... Recordo el collage de fotografies amb l'orquestra, però no els noms. Quan els aconsegueixi els afegiré a l'escrit.
Però la música, a la postguerra, no donava per
menjar i va entrar de funcionari a l’Ajuntament de Barcelona. Combinava tres
feines per mantenir casa, dona i dos fills, el gran, Manel, com el pare, i, en
Carles, que va néixer tretze anys més tard.
Discret i treballador va treballar al
departament de Dipositaria fins a la seva jubilació.
Va passar dues depressions fortes de les quals
no vàrem saber la causa que les motivà. Se’n va sortir, però sempre més, mentre
el vaig conèixer, va semblar-me faltat d' energia.
Quan va néixer la meva primera filla, la
Marta, l'avi Lolo va experimentar un canvi. Va sentir-se motivat per composar sardanes i
en va estrenar el seguit que relaciono. En té encara un parell que no estan
enregistrades segons vaig veure regirant un dia la carpeta que la meva sogra,
la iaia Rosa, va obsequiar-me dos anys abans de morir quan em va
dir -I tu, filla, que vols per
reis? -Les partitures de l’avi, si me
les vol regalar. I per això les tinc, com un tresor, amb les notes dels seus
exàmens, la solfa viva puntejant els pentagrames com uns peus molt balladors; la música del
seu esperit, de la seva inspiració entre
les meves mans i davant dels meus ull.
SARDANES
EDITADES
A Ventura Tort
Comarca lleidatana
Evo
L’ermita del Carmel
Les pubilles d’El Prat
Marta saltirona
Or i foc
Sol de tardor
Vila de Verdú
 |
Avi Manel Canals i iaia Rosa Castellví
Glòria, Marta, Manel
Carme, Alba, Carles |
1988
