Cel amb lluna d'agost
CARTES AMB ESTRATÈGIA LITERÀRIA
Lliçó 10
"...han estat sempre per a mi motiu d'inspiració, com....
Els cels de posta, han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com aquell diorama de
bellesa necessari per a tancar el dia, com una tempesta desfermada en
plena natura, com la contemplació d’un quadre de Casas pintat a Júlia, com aquell nu masculí,
de marbre blanc, descobert al Museu Orsay, de Paris, com la fageda de la Grevolosa quan els
arbres han deixat anar totes les fulles i el terra és entapissat de coure…
Tot això no deixa
pas indiferent, són troballes, són les petites coses importants que a voltes
donen pas a un poema, una prosa, un esbós,
una tonada improvisada que potser demà ja no recordaré...
I no és que tota la
inspiració vingui només de tenir els ulls oberts, no. Hi ha estones en la
foscor de la nit, colgada al llit, estiu o hivern, tant i fa, en que el silenci
i el pensament fan camins fecunds d’imatges, urgents, a voltes, de ser
empresonades per la paraula escrita.
 |
| Bosc de faigs |
 |
| El terra encatifat, color de coure. |
He començat parlant
de la posta de sol, del diorama que tanca el dia, i en realitat hauria d’haver escrit els cap al tard del mes d’agost, molts, al poble, quan surto a caminar i veig l’hora
rosa pinzellar els alzinars i les feixes ermes que esperen ser batudes; aleshores,
la marinada frega la pell, la
Lluna és neta i l’ocellada va emmudint. Tot va camí del repòs
i una mica de basarda m’envaeix quan pel camí, i fins a la llunyania, no s’albira
ningú.
Aquets moments de
misticisme, de monòleg interior, són molt creatius. “Poemari a la Lluna ”,
“Cau el silenci”, Camí de ronda”, “Posta de sol amb rúbrica” els he escrit durant aquestes passejades solitàries. La
natura i jo. Cap veu, cap pressa... Olors que del paisatge va arrencant l’aire
i engolirà la nit...
PETITA CANÇÓ A LA LLUNA
Com minves, oh, Lluna,
dalt de l’infinit,
com vas dreturera
a perdre el vestit.
Apar que s’engruna
la teva blancor;
si et minva la vela,
te’n recullo un tros.
Et besa la galta
un poc la foscor;
ai, lluna argentada,
nit a nit te’m fons!
Que n’ets d’alta i bella
en les clares nits
quan el vent fa fresa
i quan en l’estesa
grandària del cel
ets far i llanterna,
bonica lluerna,
i copa de mel;
musa de poetes
i font de cançons,
i silent testimoni
dels jocs de l’amor.
CAU EL SILENCI
Cau el silenci
damunt els boscos
d’alzina
assedegada.
La terra es recull
humil i antiga
per alçar els ulls
a l’esponjosa nit.
és l’hora de la
pregària
que tota cosa
eleva al cel,
des de la pols que
ha dansat
als ulls auris del
sol,
fins l’estel que
avui, amb nit
ennuvolada,
no besarà la
daurada parmèlia
que broda
lentament
l’antiga pedra.
Han callat els
ocells,
hi ha pau entre el
fulla
de les heureres.
Dorm, dorm,
petit bocí de món.
De la peresa,
demà et
deslliurarà,
potser, la
insegura
llum de l’alba.
CAMÍ DE RONDA
Ara que l’ombra s’estira
 |
| Camí de ronda |
ara que el Joan de Nit respira
deixant perfumat l’instant,
jo llenço al vent de la tarda
les quatre notes d’un cant
tot fent el camí de ronda,
tot veient com fuig el sol,
com la claror es torna dolça,
com va apagant-se el soroll,
com l’una darrere l’altra
es retallen fins al fons
les distants carenes grises
que trenquen l’espai en dos.
Enmig de la caminada
pararé al petit redós
on em plau de fer-hi estada
i escoltar la veu del cor
si vol desfogar enyorances
o complaure’s en records.
Que em vol obsequiar la tarda,
des d’aquest petit balcó,
amb cada núvol que passa,
 |
| Caprici del cel, la nuvolada... Florejacs |
el color de cada cosa
i el perfum de cada flor.
Quina força té la tarda
que m’estremeix tot el cos!
 |
| El sol es podrà darrere el Montsec |
POSTA DE SOL AMB RÚBRICA
Quin cel d’òpera
wagneriana!
Quina valquíria hi
podria posar la veu
a aquest
espectacle de vent, pedregada i pluja
amb retrunys de
batalla al cor dels núvols
ben proveïts per a
l’enrenou!
El llavi del sol just
frega el Montsec
abans de ser engolit
pel guinyol de la nit.
Un llamp, magnífica
rúbrica elèctrica,
ha signat el traspàs
del dia.
Ara lluu esplèndida
la mitja lluna.
Les fulles de l’heura del mur
-amagatall on es colguen els pardals-,
són pura fantasia a
la llum del fanal.
Ha davallat el
silenci.
Text, poemes i fotografies del terme de Florejacs (la Segarra): Glòria Judal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada