Els núvols ( Punt estrella lliçó 25) Cartes amb estratègia.

Per quin caprici els déus fan i desfan meravelles tan breus...

És del tot inevitable llegint “Els núvols” ,de M. Torres,  que jo no pensi en aquelles dos cels de tardes aponentades, quan una orgia de formes i colors  em van fer escriure, per necessitat imperiosa, aquests dos poemes que adjunto al text.  I, és que tanta bellesa depassava la possibilitat de pair-la i, il·lusa de mi,  intentava empresonar-la per fer-la més perdurable, amb la paraula. L'endemà, potser tornaria a ser pletòrica de màgia l'escenografia  però, als capriciosos déus que fan i desfan meravelles tan breus, jo els retia homenatge així, a la meva manera, perquè a causa del seu voler,  jo era conscient del meu deute en haver-me fet possible l'admiració  de tanta  bellesa gratuïtament.

Recordo que seia a la costa de l'església respirant la tarda i veia pujar amb lentitud, molt feixuc, el senyor Roberto del castell. Jo mirava aquell caprici de formes adés delicades, adés inquietants que es repartien el cel. En la nostra vertical, hi havia en estrats unes formacions ondulants tocades de rojors vives amb una lleugera ombra grisa al dessota, talment petits ràfecs de teulades espargits en un ordre constant.  A ponent, ben net es perfilava el Montsec amb la seva mole blavosa. Llepant-lo hi havia formacions de núvols prims, esfilagarsats, horitzontals com un pentagrama desdibuixant-se, or i mangra. I, per la part de llevant, uns núvols voluptuosos, blancs i densos que, agrumollats, prenien pinzellades de no sé quina paleta de verds uns tons maragdins que mai més he tornat a veure. Allò era una bogeria dels déus!,cadascun d'ells, hom diria, entestat a veure qui embellia més la seva parcel·la de cel.

Vaig esperar tenir a frec el sr. Roberto que també s'ho mirava tot arribant al lloc on jo em trobava. 
-Oh! quin espectacle, avui? Únic!! Quina sort els de Florejacs, que d'aquí dalt estant tenim la possibilitat d'abastar tanta immensitat de cel, oi?

  

POSTA DE SOL AMB RÚBRICA 

Quin cel d'òpera wagneriana!

Quina valquíria no hi hauria posat la  veu

al recent espectacle  de vent, pedregada i pluja

amb retrunys de batalla al cor dels núvols

              tan ben proveïts per a l'enrenou!

El llavi del sol tot just ara frega el Montsec

abans de ser engolit pel guinyol de la nit.

Un llamp, magnífica rúbrica elèctrica,

                        ha signat el traspàs del dia...

                                   Ara lluu esplèndida la mitja lluna.

                                   Les fulles  de l'heura del mur, encara humides de pluja,

                                    són pura fantasia a la llum d'un fanal.

                                                           Plana damunt de tot un gran silenci.

Cel de tarda - passeig abans de la posta.

LA TARDA

Caprici d'escuma a mercè del vent,

la nuvolada. Blanca avança

festejant un cel de mitja tarda.

Adés, una follia d'or i mangra,

engolirà l’esfera pura del sol

i esdevindran capfoguers les serralades

sostenint encesos els màgics tions.

La fosca tot ho cobrirà amb passa lenta

i la lluna enfilarà vers l’infinit;

el zèfir de llum de cada estrella

brodarà l’ample i negre llenç de la nit.

                   

                                                              Glòria Judal

                                                            text i fotografia                                                                                             14 de maig 2018