CARTES AMB ESTRATÈGIA 

lliçó 21

He anat agrupant els poemes que m'ha motivat la contemplació de la lluna i els he donat el nom de 

Poemari de la LLuna.

Quanta lletra m'ha fet ballar damunt del paper aquesta moneda blanca que lluu sencera, minva i creix cíclicament. Rellegeixo tot quant li he dit o li he fet dir. Hi ha imatges boniques, molt plàstiques, que a  un il.lustrador donarien joc a la seva imaginació. 
Penso, si partint d'aquestes percepcions, fora bo que l'any vinent posés fil a l'agulla i m'atrevís a ser alumna de l'Ignasi i aventurar-me i  sorprendre'm i deixant-me anar en aquest altre llenguatge de color i formes que ajudarien a visualitzar els poemes. 

La nena mira al cel
i li diu a la Lluna
que conti les estrelles
per si n'hi manca una,
que ha vist baixar del cel
un llum com una engruna,
una espurneta de sol
amb qui l'òliba blanca juga...

LA LLUNA ES RENTA LA CARA

            

         És alta nit. Hi ha un cel de conte de fades.

         La Lluna fa davallada

         i va a rentar-se la cara

         en un bassiol del camí.

        

                  -Quina olor més fina escampa

                  la mata de romaní!

                  A les tiges més esveltes

                  els van  blavejant els brins.                 

         La Lluna agafa una embosta

          d’herba tendra del camí

         i va eixugant-se la cara;

         vol que el Sol, quan se la miri,

         li vegi blancors de lliri,

         i es posa per arracades

         aquelles floretes blaves

         que ha agafat del romaní.

                  Quina olor més fina escampa…!

         La Lluna va recollint-se la seda del seu vestit

         i s’agafa a un raig d’estrella

         i remunta a l’infinit.

         El Sol, quan s’ha deixondit,

         veu la Lluna que s’escapa...

        

                  -Quin blanc  de lliri la cara!

                  oh, i porta per arracades

                  un grapadet de flors blaves

                  d’aquell romaní florit...

                  Quina olor més fina escampa!

         Quin neguit al cor li dóna

         la Lluna d’aquesta nit!

         És la blanca encisadora

         que li fuig quan neix l’aurora

         i es perd en els clars confins.

         Quin neguit al cor li dóna, la Lluna de cada nit!         

                                                                                                                                          (Fóra bonic veure'l i.lustrat.)

      Glòria Judal