RECORDANT MANEL CANALS, músic.

Lliçó 19 - Cartes amb estratègia

Home sense grans oscil·lacions, com un cant gregorià, quan el vaig conèixer, sé que  havia fet ballar el públic del Price i la parròquia de les festes majors d’arreu dels país.

A conseqüència de la Guerra Civil va anar a para al nord-oest de la península on va poder, tot fent el servei militar amb els nacionals, fer gaudir de la sarsuela al jovent de la Coruña. Sempre la música; aquesta vegada per assuaujar el patiment. Al seu cervell hi havia tots els instruments d’una orquestra encara que no en tingués cap al seu abast. En els seus gens hi corria la música. Solfeig, harmonia, contrapunt... Violí, piano i clarinet. Composava i dirigia.

Com tanta altra gent, treballava a tres bandes per portar a casa un sou que permetés anar fent. Amb el temps va emmalaltir per depressió i els compassos del seu  silenci van ser tan llargs com la novena simfonia. Amb dificultats va sobreposar-se i va escriure sardanes molt balladores quan li va néixer la primera néta. Li durà pocs anys l’etapa creativa, però va ser productiva. L’home  va anar fonent-se discretament,  com una pavana. Del Requiem de Motzart,  la Lacrimosa, podia haver estat sonant de música de fons a la saleta del piano, presidida pel bust de Beethoven, quan  va finir havent esmorzat i sense haver donat mai cap maldecap a ningú. 

                                                                
                                                                  **********

 Aquesta lliçó 19,  en què Mercè Figueres defineix  al seu amic amb pinzellades musicals, m’ha fet despertar el record del meu sogre Manuel Canals i Giménez, músic.

I si bé he escrit escric els tres paràgrafs anteriors per a fer una semblança de la seva personalitat en relació a la música per justificar el punt 4  de  la lliçó, sento que és massa breu i mereix que m'esplaï   una mica més al blog.

 Manuel Canals i Giménez, "l'avi Lolo", va néixer a la ciutat de Barcelona el  8 de setembre de 1917 i  va finir-hi el 10 de febrer de 1990 .  Manolo, per a la seva esposa i resta dels familiars. Però, quan la seva primera néta va començar a dir-li pel nom, va ser obsequiat amb aquest mot tendre que va quedar per sempre més fixat a casa quan ens referíem, i encara ara, a ell.

La seva família era benestant, vivien de les rendes d’un immoble i de préstecs de diners. També tenien una botiga de “plats i olles”. La família va esdevenir nombrosa amb una descendència de cinc fills. La  mare sabia de música i tocava el piano.

Abans d’anar a prendre classes particulars de música, ja  de ben menut, ella mateixa li va organitzar un teclat petit perquè hi fes ditets. Quan  va tenir l’edat, va fer estudis al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Va ser un excel.lent estudiant com es llegeix en les seves qualificacions  signades pel mestre Enric Morera i el mestre Pahissa.

De ben jovenet tocava  el violí als bateigs de la parròquia de la Sagrada Família; hi vivia  al cotat mateix.   

En esdevenir el daltabaix de la Guerra Civil, la seva generació també va quedar afectada. Tenia edat per anar al front, republicà, és clar.

L’atzar el va portar fins a Galícia, reenganxat per a fer el servei militar, amb els nacionals. Tenia moltes anècdotes del temps en què va ser-hi juntament amb tres amics músics que al cap de pocs anys van esdevenir família perquè van casar-se amb les respectives germanes;  l’una la Montserrat, la seva germana que va casar-se amb en Gaspar León, i l’Adelina que va casar-se amb en Tomàs Señor,  era germana de la Rosa, la qui seria l’esposa de  Manuel Canals. Tot quedava a casa!

Explicava que, trobant-se amb els instruments requisats a Barcelona i ells “a Coruña”,

el capità va donar-li llicència per anar a buscar-los a fi de  poder formar una banda i fer actuacions amb instruments i cors. Va ser l’etapa de la sarsuela, molt festejada per tots els components i de grat record al llarg dels anys.

Va ocupar càrrec de director en dues orquestres. Interpretaven la música del  temps  que els va tocar de viure. Al Price, a les festes majors d’arreu, a l’hotel Ritz... Recordo el collage de fotografies amb l'orquestra, però no els noms. Quan els aconsegueixi els afegiré a l'escrit. 

Però la música, a la postguerra, no donava per menjar i va entrar de funcionari a l’Ajuntament de Barcelona. Combinava tres feines per mantenir casa, dona i dos fills, el gran, Manel, com el pare, i, en Carles, que va néixer tretze anys més tard.

Discret i treballador va treballar al departament de Dipositaria fins a la seva jubilació.

Va passar dues depressions fortes de les quals no vàrem saber la causa que les motivà. Se’n va sortir, però sempre més, mentre el vaig conèixer, va semblar-me faltat d' energia.

Quan va néixer la meva primera filla, la Marta, l'avi Lolo va experimentar un canvi. Va sentir-se motivat per composar sardanes i en va estrenar el seguit que relaciono. En té encara un parell que no estan enregistrades segons vaig veure regirant un dia la carpeta que la meva sogra, la iaia Rosa,  va obsequiar-me dos anys abans de morir quan  em va dir  -I tu, filla, que vols per reis?  -Les partitures de l’avi, si me les vol regalar. I per això les tinc, com un tresor, amb les notes dels seus exàmens, la solfa viva puntejant els pentagrames com uns peus molt balladors; la música del seu esperit, de la seva inspiració  entre les meves mans i davant dels meus ull.

SARDANES  EDITADES

A Ventura Tort

Comarca lleidatana

Evo

L’ermita del Carmel

Les pubilles d’El Prat

Marta saltirona

Or i foc

Sol de tardor

Vila de Verdú

Avi Manel Canals i iaia Rosa Castellví
Glòria, Marta, Manel
Carme, Alba, Carles

                                                                            1988