LLIÇÓ 11 - (Cartes amb estratègia literària)
partint del pròleg de Mirall trencat- 

TEXT -1

Aquell pati i la casa idealitzats van deixar profundes arrels en mi. Breu: jo hi tenia tota la meva vida de nena fins a 9 anys i  volia quedar-m’hi per sempre, però els meus pares no ho volien, necessitaven casa pròpia i allò era casa de l’àvia on tothom i a qualsevol hora  hi entrava i en sortia. Un matí vaig anar amb ells a veure el pis nou. Tot estava dat i beneït. Què podia fer jo, tot i rabejant-me, sinó acceptar  la punyent realitat. Però,  i la iaia, els amics, la cosina, l’espai obert, els camps al darrere… un pis era una gàbia ! Durant molt de temps vaig anar com una ànima en pena de trista com estava . M’enyorava de tot. Aquell món tancat on no res s’assemblava al que fins aleshores havia estat el meu,  m’angoixava. De la manera més insòlita, avui, en l’equidistància de quasi seixanta anys,  en passar per davant del solar que fou casa de l’àvia,  per uns instants, s’han precipitat els records i ho he reviscut com si fos ara.

Text -2

Les interferències de la meva mare davant els meus intents de festeig amb els nois que m’interessaven van deixar profundes i doloroses arrels en mi. Breu: com en la relació anterior  la  mare va maldar fins a dilapidar la relació que havia iniciat amb el J. M. No la volia.  Tot havia de passar pel seu atapeït filtre i no hi havia gaire marge per a res; tota la vida va ser molt poc donada a l’acceptació de l'altre. Un vespre la meva tendra felicitat es va acabar; pesava massa la influència de la mare i jo era massa poca cosa,  per a revelar-m’hi en contra. Vaig canviar de feina perquè en J.M. i jo  treballàvem a la mateixa empresa. Era dur veure'l cada dia, perquè continuava estimant-lo.  Malgrat posar-hi distància,  les passes m'encaminaven sovint a passar per  davant l’editorial i mirava la finestra rere la qual el sabia. Em fonia d’enyorança.  A aquella experiència dec les meves primeres elegies. Devia tenir aleshores divuit o dinou anys.