divendres, 12 d’octubre del 2018



PREGUNTA ESTRELLA. LLIÇÓ 1
Cartes amb estratègia 2018-2019

EL JERSEI QUE VA FER-ME LA MEVA GERMANA  

Començo a tenir massa aniversaris tristos en els octubres de la meva vida. És clar, anem sumant anys. Serà que l’ inici de la tardor, amb la mica de fresca i els dies que s’escurcen, els arbres que canvien de color i deixen anar les fulles, a alguns més que d’altres, ens mena  a la melangia.


Obro l’armari per buscar una peça que abrigui una mica  i veig el jersei que fa anys em va fer la meva germana. Pinçada al cor! Ara farà dos anys que les agulles van deixar de fer música als seus dits, de teixir il·lusionats, diligents i savis. Ja no me’n pot fer cap més, de jersei,  ni guants, bufandes, ni barrets a mi ni als meus néts des de la terrassa, o rere els finestrals, amb el Canigó de fons, tranquil, lluminós o emboirat, amb mantellina blanca o atordit per la tramuntana.

Intento pensar  en ella apartant el deix  de la tristesa i penso que cada cosa que les seves mans van treballar parlen i em diuen, Glòria, tranquil.la, tot està bé! 
Dins meu hi ha molt forta la seva presència.


M'esforço per mirar les coses amb il.lusió perquè la vida és bonica malgrat les cruels atzagaiades, i sovint en la cosa més inesperada trobo el sentit per continuar endavant. És per a ella aquest retall blau del mar  que veia ahir camí de Sa Tuna, blau intens,  i blanc de l’escuma, els colors que va triar per a fer el meu jersei.



Glòria Judal


dimarts, 29 de maig del 2018



LLIÇÓ 26 - CARTES AMB ESTRATÈGIA  (Les flors en la vida de Mercè Rodoreda
Mercè Figueres i Màrius Torres)

Estratègia: La primera vegada que et vaig  veure...


TRES FLORS BLANQUES, TRES EDATS.

 L’havia  dibuixada, intuint-la, abans de néixer. No sabia encara quina mena de flor seria. Quan li vaig veure la carona li vaig dir “floreta de pomera i galtona de pruna”.

Passat uns anys, a la pubertat, em va dir que ella era una rosa de bardissa i que em punxaria amb amor.

Ara em diu que no sap quina mena de flor serà, però que em sorprendrà aviat, que fa temps que sent pessigolles a les plantes dels peus, a les cames, al cor, al cervell..., que potser desprendrà un discret perfum i posseirà una delicada bellesa, i no serà gaire petita...
Me la vaig mirar rient; veia que tenia alta l'autoestima.
Li vaig dir: per les dades que em dónes, penso que vas camí de ser una delicada magnòlia.


(Pensant en la meva filla Alba)  
Maig de 2018-05-29

Glòria Judal

diumenge, 13 de maig del 2018



Els núvols ( Punt estrella lliçó 25) Cartes amb estratègia.

Per quin caprici els déus fan i desfan meravelles tan breus...


És del tot inevitable llegint “Els núvols” ,de M. Torres,  que jo no pensi en aquelles dos cels de tardes aponentades, quan una orgia de formes i colors  em van fer escriure, per necessitat imperiosa, aquests dos poemes que adjunto al text.  I, és que tanta bellesa depassava la possibilitat de pair-la i, il·lusa de mi,  intentava empresonar-la per fer-la més perdurable, amb la paraula. L'endemà, potser tornaria a ser pletòrica de màgia l'escenografia  però, als capriciosos déus que fan i desfan meravelles tan breus, jo els retia homenatge així, a la meva manera, perquè a causa del seu voler,  jo era conscient del meu deute en haver-me fet possible l'admiració  de tanta  bellesa gratuïtament.

Recordo que seia a la costa de l'església respirant la tarda i veia pujar amb lentitud, molt feixuc, el senyor Roberto del castell. Jo mirava aquell caprici de formes adés delicades, adés inquietants que es repartien el cel. En la nostra vertical, hi havia en estrats unes formacions ondulants tocades de rojors vives amb una lleugera ombra grisa al dessota, talment petits ràfecs de teulades espargits en un ordre constant.  A ponent, ben net es perfilava el Montsec amb la seva mole blavosa. Llepant-lo hi havia formacions de núvols prims, esfilagarsats, horitzontals com un pentagrama desdibuixant-se, or i mangra. I, per la part de llevant, uns núvols voluptuosos, blancs i densos que, agrumollats, prenien pinzellades de no sé quina paleta de verds uns tons maragdins que mai més he tornat a veure. Allò era una bogeria dels déus!,cadascun d'ells, hom diria, entestat a veure qui embellia més la seva parcel·la de cel.

Vaig esperar tenir a frec el sr. Roberto que també s'ho mirava tot arribant al lloc on jo em trobava. 
-Oh! quin espectacle, avui? Únic!! Quina sort els de Florejacs, que d'aquí dalt estant tenim la possibilitat d'abastar tanta immensitat de cel, oi?


  
POSTA DE SOL AMB RÚBRICA 

Quin cel d'òpera wagneriana!
Quina valquíria no hi hauria posat la  veu
al recent espectacle  de vent, pedregada i pluja
amb retrunys de batalla al cor dels núvols
              tan ben proveïts per a l'enrenou!

El llavi del sol tot just ara frega el Montsec
abans de ser engolit pel guinyol de la nit.
Un llamp, magnífica rúbrica elèctrica,
                        ha signat el traspàs del dia...

                                   Ara lluu esplèndida la mitja lluna.
                                   Les fulles  de l'heura del mur, encara humides de pluja,
                                    són pura fantasia a la llum d'un fanal.
                                                           Plana damunt de tot un gran silenci.
Cel de tarda - passeig abans de la posta.

LA TARDA

Caprici d'escuma a mercè del vent,
la nuvolada. Blanca avança
festejant un cel de mitja tarda.
Adés, una follia d'or i mangra,
engolirà l’esfera pura del sol
i esdevindran capfoguers les serralades
sostenint encesos els màgics tions.
La fosca tot ho cobrirà amb passa lenta
i la lluna enfilarà vers l’infinit;
el zèfir de llum de cada estrella
brodarà l’ample i negre llenç de la nit.

                   
                                                              Glòria Judal
                                                            text i fotografia                                                                                             14 de maig 2018

dilluns, 7 de maig del 2018




CATALÀ – LLIÇÓ 25 – CARTES A MAHALTA
cartes amb estratègia literària ( Joan Sales a Màrius Torres)


Benvolgut Jaume,

Ara ja fa deu anys que sóc a Ireré. Brasil.  És molt de temps, em dius, sense  trepitjar la meva estimada terra catalana. Sí, certament, però m’he fet tot un món al voltant que em defensa de l'enyorança, encara que el que t’escric sembli un contrasentit. Vaig establir-me, em vaig casar amb una noia indígena i tenim dos fills, la Montserrat i el Jordi. He tret forces d’arreu per sobreviure perquè el que m’envolta fa olor de país. Parlo català amb  els meus fills i amb la meva dona i tinc la sort de cartejar-me amb tu. Quan he rebut el paquetet amb els petits rocs de la nostra emblemàtica muntanya i la mica de farigola que ha traspassat tot d’atlàntic, m’he sentit com a casa. Avui farem festa grossa: sopa de farigola, amb alls i pa. De pastor, com deien a casa. No puc enyorar-me perquè visc dos móns alhora, i em sé feliç.
Gràcies, Jaume.

                                                      abril de 1955 -  Joan Saperes.


Màrius Torres i Carles Riba s’admiraven mútuament. Carles Riba, després de llegir les tancas que Màrius li enviava, exigent el mestre, li aconsellà que la seva creació no s’entretingués i continués pels camins de la poesia que fins aleshores escrivia i el definia.
Paral.lelament a poemes tan profunds com Dolç àngel de la mort  i Que sigui la meva ànima la corda d’un llaüt, és una delicada petita peça d’orfebreria cadascuna de les seves tancas:

                        A la finestra
                        de la meva enyorança,
                        els miosotis
                        es marceixen de veure
                        sempre el mateix paisatge.   (M. Torres)

                        Còdol anònim
                        sota una onada d’ombra...
                        Oh, desarrela’m
                        de l’alvèol d’argila,
                        aigua d’estrelles altes!          (M. Torres)

                                              Benignes joies,
                                              flors de l’eixuta branca 
                                              fràgils i albades,  
                                              gràcils com papallones,                                                                                                                                                                   a punt de dansar amb l’aire.      (G. Judal)


dimarts, 17 d’abril del 2018




CARTES AMB ESTRATÈGIA 
lliçó 21

He anat agrupant els poemes que m'ha motivat la contemplació de la lluna i els he donat el nom de 
Poemari de la LLuna.
Quanta lletra m'ha fet ballar damunt del paper aquesta moneda blanca que lluu sencera, minva i creix cíclicament. Rellegeixo tot quant li he dit o li he fet dir. Hi ha imatges boniques, molt plàstiques, que a  un il.lustrador donarien joc a la seva imaginació. 
Penso, si partint d'aquestes percepcions, fora bo que l'any vinent posés fil a l'agulla i m'atrevís a ser alumna de l'Ignasi i aventurar-me i  sorprendre'm i deixant-me anar en aquest altre llenguatge de color i formes que ajudarien a visualitzar els poemes. 


La nena mira al cel
i li diu a la Lluna
que conti les estrelles
per si n'hi manca una,
que ha vist baixar del cel
un llum com una engruna,
una espurneta de sol
amb qui l'òliba blanca juga...


LA LLUNA ES RENTA LA CARA
            
         És alta nit. Hi ha un cel de conte de fades.

         La Lluna fa davallada
         i va a rentar-se la cara
         en un bassiol del camí.
        
                  -Quina olor més fina escampa
                  la mata de romaní!
                  A les tiges més esveltes
                  els van  blavejant els brins.                 

         La Lluna agafa una embosta
          d’herba tendra del camí
         i va eixugant-se la cara;
         vol que el Sol, quan se la miri,
         li vegi blancors de lliri,
         i es posa per arracades
         aquelles floretes blaves
         que ha agafat del romaní.
                  Quina olor més fina escampa…!

         La Lluna va recollint-se la seda del seu vestit
         i s’agafa a un raig d’estrella
         i remunta a l’infinit.

         El Sol, quan s’ha deixondit,
         veu la Lluna que s’escapa...
        
                  -Quin blanc  de lliri la cara!
                  oh, i porta per arracades
                  un grapadet de flors blaves
                  d’aquell romaní florit...
                  Quina olor més fina escampa!

         Quin neguit al cor li dóna
         la Lluna d’aquesta nit!
         És la blanca encisadora
         que li fuig quan neix l’aurora
         i es perd en els clars confins.
         Quin neguit al cor li dóna, la Lluna de cada nit!         

                                                                                                                                          (Fóra bonic veure'l i.lustrat.)

      Glòria Judal






divendres, 13 d’abril del 2018


RECORDANT MANEL CANALS, músic.

Lliçó 19 - Cartes amb estratègia


Home sense grans oscil·lacions, com un cant gregorià, quan el vaig conèixer, sé que  havia fet ballar el públic del Price i la parròquia de les festes majors d’arreu dels país.

A conseqüència de la Guerra Civil va anar a para al nord-oest de la península on va poder, tot fent el servei militar amb els nacionals, fer gaudir de la sarsuela al jovent de la Coruña. Sempre la música; aquesta vegada per assuaujar el patiment. Al seu cervell hi havia tots els instruments d’una orquestra encara que no en tingués cap al seu abast. En els seus gens hi corria la música. Solfeig, harmonia, contrapunt... Violí, piano i clarinet. Composava i dirigia.

Com tanta altra gent, treballava a tres bandes per portar a casa un sou que permetés anar fent. Amb el temps va emmalaltir per depressió i els compassos del seu  silenci van ser tan llargs com la novena simfonia. Amb dificultats va sobreposar-se i va escriure sardanes molt balladores quan li va néixer la primera néta. Li durà pocs anys l’etapa creativa, però va ser productiva. L’home  va anar fonent-se discretament,  com una pavana. Del Requiem de Motzart,  la Lacrimosa, podia haver estat sonant de música de fons a la saleta del piano, presidida pel bust de Beethoven, quan  va finir havent esmorzat i sense haver donat mai cap maldecap a ningú. 
                                                                
                                                                  **********

 Aquesta lliçó 19,  en què Mercè Figueres defineix  al seu amic amb pinzellades musicals, m’ha fet despertar el record del meu sogre Manuel Canals i Giménez, músic.

I si bé he escrit escric els tres paràgrafs anteriors per a fer una semblança de la seva personalitat en relació a la música per justificar el punt 4  de  la lliçó, sento que és massa breu i mereix que m'esplaï   una mica més al blog.

 Manuel Canals i Giménez, "l'avi Lolo", va néixer a la ciutat de Barcelona el  8 de setembre de 1917 i  va finir-hi el 10 de febrer de 1990 .  Manolo, per a la seva esposa i resta dels familiars. Però, quan la seva primera néta va començar a dir-li pel nom, va ser obsequiat amb aquest mot tendre que va quedar per sempre més fixat a casa quan ens referíem, i encara ara, a ell.

La seva família era benestant, vivien de les rendes d’un immoble i de préstecs de diners. També tenien una botiga de “plats i olles”. La família va esdevenir nombrosa amb una descendència de cinc fills. La  mare sabia de música i tocava el piano.

Abans d’anar a prendre classes particulars de música, ja  de ben menut, ella mateixa li va organitzar un teclat petit perquè hi fes ditets. Quan  va tenir l’edat, va fer estudis al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. Va ser un excel.lent estudiant com es llegeix en les seves qualificacions  signades pel mestre Enric Morera i el mestre Pahissa.

De ben jovenet tocava  el violí als bateigs de la parròquia de la Sagrada Família; hi vivia  al cotat mateix.   

En esdevenir el daltabaix de la Guerra Civil, la seva generació també va quedar afectada. Tenia edat per anar al front, republicà, és clar.

L’atzar el va portar fins a Galícia, reenganxat per a fer el servei militar, amb els nacionals. Tenia moltes anècdotes del temps en què va ser-hi juntament amb tres amics músics que al cap de pocs anys van esdevenir família perquè van casar-se amb les respectives germanes;  l’una la Montserrat, la seva germana que va casar-se amb en Gaspar León, i l’Adelina que va casar-se amb en Tomàs Señor,  era germana de la Rosa, la qui seria l’esposa de  Manuel Canals. Tot quedava a casa!

Explicava que, trobant-se amb els instruments requisats a Barcelona i ells “a Coruña”,
el capità va donar-li llicència per anar a buscar-los a fi de  poder formar una banda i fer actuacions amb instruments i cors. Va ser l’etapa de la sarsuela, molt festejada per tots els components i de grat record al llarg dels anys.

Va ocupar càrrec de director en dues orquestres. Interpretaven la música del  temps  que els va tocar de viure. Al Price, a les festes majors d’arreu, a l’hotel Ritz... Recordo el collage de fotografies amb l'orquestra, però no els noms. Quan els aconsegueixi els afegiré a l'escrit. 

Però la música, a la postguerra, no donava per menjar i va entrar de funcionari a l’Ajuntament de Barcelona. Combinava tres feines per mantenir casa, dona i dos fills, el gran, Manel, com el pare, i, en Carles, que va néixer tretze anys més tard.

Discret i treballador va treballar al departament de Dipositaria fins a la seva jubilació.
Va passar dues depressions fortes de les quals no vàrem saber la causa que les motivà. Se’n va sortir, però sempre més, mentre el vaig conèixer, va semblar-me faltat d' energia.

Quan va néixer la meva primera filla, la Marta, l'avi Lolo va experimentar un canvi. Va sentir-se motivat per composar sardanes i en va estrenar el seguit que relaciono. En té encara un parell que no estan enregistrades segons vaig veure regirant un dia la carpeta que la meva sogra, la iaia Rosa,  va obsequiar-me dos anys abans de morir quan  em va dir  -I tu, filla, que vols per reis?  -Les partitures de l’avi, si me les vol regalar. I per això les tinc, com un tresor, amb les notes dels seus exàmens, la solfa viva puntejant els pentagrames com uns peus molt balladors; la música del seu esperit, de la seva inspiració  entre les meves mans i davant dels meus ull.

SARDANES  EDITADES

A Ventura Tort
Comarca lleidatana
Evo
L’ermita del Carmel
Les pubilles d’El Prat
Marta saltirona
Or i foc
Sol de tardor
Vila de Verdú

Avi Manel Canals i iaia Rosa Castellví
Glòria, Marta, Manel
Carme, Alba, Carles
                                                                            1988



divendres, 16 de febrer del 2018



LLIÇÓ 14
Cartes a Mahalta: Màrius Torres - Mercè Figueres


Un, dos, tres.


Els tinc davant per davant, són membres d'una coral.


El primer: Compromís.
Saps que amb ell sempre tot sortirà bé. És correcte, amb un gran sentit de responsabilitat: gestiona amb  modèstia per naturalesa, però destaca en  cada àmbit on es mou. Té la consideració de tothom. És cortès. Transgressor intel.ligent, li agrada el repte que demana enginy. 


El segon: Servei.
Alt,  desmanegat, de faccions  generoses. Abillat amb teixits acolorits de roba africana. A cop d’ull, desconcertant, fins que se’t fica a l’ànima. El caracteritza el seu bon humor i la gran discreció amb que ajuda a solucionar els problemes dels immigrants més desafavorits: els senegalesos. (Li diuen pare, germà, el nostre àngel.)


La tercera: Generositat.
Sempre de bon humor de cara a la galeria però patidora de mena. És  un neguit de dona. Faccions primes, seca de cos, tot nervi. Veure-la o imaginar-te-la és com si et passés davant una pel·lícula accelerada. Es mou i parla de pressa. Quan es tracta de col.laborar, de fer o compartir, ho fa amb desmesura.  Treu fortalesa de la seva fe.





HAIKU

Galzeran entre el sotabosc

Com una joia
damunt la fulla verda
la perla roja.

TANKA

L’àvia

Se’l mira muda.
quin joc de ball manetes
la criatura!
Que un àngel sempre et meni,
entendrida, murmura.