UN FIL TIBA  D'UN ALTRE  

Epistolari en una sola direcció.

Avui 16 d'octubre s’escau el dia que vaig veure’t per darrera vegada. Després de tocar-te els cabells van baixar-te a la gola de foc i al cap de dos dies em van donar les teves cendres
D’ençà, he escrit molt, he buidat  tot quant no sabia que podria arribar a eixir de dins cap enfora.

Fa quinze dies vaig iniciar curs nou sota el lema”Cartes amb estratègia literària”.
Sota aquest lema el fil del record  s’ha tibat. He anat anys enrere quan entre tu i  jo hi havia un flux de paraules escrites que encara guardo. Era una correspondència de mà a mà. No necessitàvem carter. Si ens n’escrivíem de coses:  sentiments, il•lusions, projectes…  Tot aquell gran plec de lletra manuscrita, silenciosa,  tancada en una capsa de cartró espera de mi la força per a ser oberta i retrobar-nos en aquells anys joves.  Un bonic festeig dels qual ara es diria passat de moda. Però no es van aturar aquí els nostres escrits, necessitàvem continuar escrivint-nos encara de casats, i fins un parell d’anys abans que marxessis. Eren petites i delicades estrebades per al cor. Una emoció regalada, una mica més d'amor posat damunt del blanc paper.
Que viu que ets en qualsevol nota que reté  la teva grafia!

Ja fa anys que la tecnologia en la comunicació ha canviat la manera d'interrelacionar-nos. Tota comunicació és breu, immediata, amb resposta o diàleg ràpid, que amb prou feines dóna marge a estructurar, reflexionar, esmenar… Tu, acostumat a l'estilogràfica, també t'hauries avesat als sistemes d'ara?

Jo encara sóc de la vella escola, me n’adono.  Necessito que la frase tingui contingut, que esdevingui paràgraf, que no sigui freda, perquè  sempre hi ha a l’altra banda algú que m’importa. Si he de dir res amb sentit,  missatges amb emocions, confesso que ho faig al teclat, amb word, i ho envio com un document, talment una carta de mi a l'altre.

Em perdut la música de la grafia, el dibuix,  la plasticitat. Abans rebies un sobre, i ja sabies pel traç de la lletra qui te l’enviava. Penso que els nostres escriptors es cartejaven amb olor de tinta, amb el frec de la ploma, amb esmenes  inesborrables. Segur que es comunicaven molt més del que deien les paraules. Ara els seria diferent.

Aquesta carta que llegeixo de Joan Sales a Mercè Rodoreda és de les que van plenes de contingut, és clar que literari, però alhora d’admiració per la feina, i de respecte. És la carta de qui coneix la trajectòria de l’autora i sap del gran esforç que implica la creació literària quan aquesta assoleix un nivell rellevant.

Jo vaig assistir a tota la gestació de la teva novel•la, estimat, i quan llegeixo que la “inspiració de debò no té generalment res a veure amb la “facilitat” , sinó tot al contrari, de vegades és una suada de sang…” penso en el que jo vaig viure i partir al teu costat mentre escrivies. Entenc perfectament què significa escriure amb exigència.
I els personatges de la teva novel•la també s’escrivien cartes. Cartes tendres i respectuoses cartes on els sentiments parlaven des de la distància fent tremolar les mans que les sostenien.

Cartes, cartes... Un fil en tiba un altre.

Aquest estiu he llegit “Cartes d’amor” de Pere Calders. Gairebé sentia vergonya de ser testimoni dels seus íntims sentiments, bé, dels d’ell. Només hi són recollides les que un Pere molt jove, ja casat i amb un fill, escrivia apassionadament a una altra dona de qui va quedar rendidament enamorat allà a Mèxic quan van haver d’exiliar-se.  Aquesta jove era la germana de Tísner, amb la qual es casaria passats uns anys.
Si van agradar-me va ser pel contingut formal, per la manifestació abrandada d’uns sentiments que no li cabien al cos i havia,  gairebé diàriament, de ser-los comunicat a l’enamorada.  Són cartes precioses de llegir, però he de confessar, que si haguessin estat meves, hagués volgut que haguessin romàs preservades del públic lector. Pertanyien a la seva intimitat.