Les flors en la narrativa de Mercè Rodoreda- La Plaça del Diamant.

Lliçó 8.  Seguint amb les estratègies literàries.  Exercici de síntesi


                                      Una flor que és a totes les latituds: la flor Paraula.

A la branca florida de la mare...

La floreta Alba, rica en flors paraula.

Al començament, existia la Paraula, i la Paraula estava amb Déu, i la Paraula era Déu. (Joan1-1)

Al jardí del món hi deu d'haver  moltes flors desconegudes, humils, fascinants,  enigmàtiques, inquietants...,  jo en vaig trobar una que sempre he acaronat i em té el cor robat: la flor Paraula.

Se la troba, primerenca, a la branca florida del braç d'una mare i a la seva falda amorosa. Neix quan els ulls i el cos d'una mare i d'un infant es comuniquen, i,  mig balbuceig màgic, a voltes xiscle d'alegria,  es va insinuant la tendra poncelleta, la paraula.

Fa olor de llet i pell de criatura, una olor dolcenca. Creixerà i trobarà germanes musicals, paraules bellíssimes en el gran jardí de la vida. Ben enramades expressaran tots els estats de l'ànima, del pensament, dels sentiments, quan el seu posseïdor vagi creixent. Arribarà a corprendre'l fent-se murmuri, crit, cant, pregària...

Mireu si és bella, que Déu, un gran misteri, es va fer Paraula i es va acostar a la humanitat, diu l’Evangeli.

ALBA:  QUE ET SOMRIGUI EL MATÍ…

Que et somrigui el matí, romaní florit,

papallona blanca, lilà del meu jardí !

Adéu saltiró de cames,

perfum que passa entre els pins

que hi ha entre l’escola i la casa.

Darrere de la finestra

amatent als teus passos

el meu cor està

com un àngel custodi

que  vetlla el teu caminar.

Dins l’espai una cinta invisible ens lliga

i és feta d’amor i  batecs de sang,

és feta del goig de veure

cada dia com creixes i et fas dona

i se t’omplen  de dons el cor i les mans.

Sent ben viva dintre teu la pau.

Troba la vida bella, lluita estimant,

vulgues sentir-te lliure,

petita flor meva, moixó de la llar.

Cos que es desvetlla, rosella d’onze anys!

 T
Text, poemes i fotografia: Glòria Judal

                               

Glòria Judal
Desembre 2017

El fruit de la xicoira

Les flors en la narrativa de Mercè Rodoreda- La Plaça del Diamant.

Lliçó 7

Com hem  anat veient, les flores són sempre molt presents en els texts de Mercè Rodoreda. L'entorn en el qual va créixer, sens dubte, va influir-la molt: el jardí de l'avi. I sempre, les flors, l'acompanyaran. Jardí vora el mar, Mirall trencat, El carrer de...."les camèlies", el seu darrer domicili, amb jardí!...

Nopals de flor groga

Agafant-me a les flors, havent llegit poemes de Verdaguer en aquesta lliçó setena, El gessamí, A un lliri, La xicòira, i, de M. Antònia Salva, El cactus -tot pensant en el que tinc al portal de casa, al poble, que s'excedeix creixent, però que fa unes bellíssimes i efímeres flors- m'he empeltat de tots aquests poemes i he fet la meva personal aportació amb un poema ben real, perquè la mata  existeix, la pedra també, i, el que jo faig quan prenc els brins blaus, també és cert.

L’espígol

Jacint Verdaguer

A JACINT VEDAGUER

 Hi ha una pedra arrodonida

enmig la clapa del bosc,

vora seu floreix l'espígol

a primers  de juliol.

Dematí m'hi encamino

per veure aquell esplendor

envoltat d'abelles rosses

                               xuclant el cor de la flor.                               

Amb el gest les esbarrio

per a gaudir-lo millor.

Li furto unes quantes tiges,

m’hi refrego bé les mans,

per la cara les passejo,

per el coll i escot avall.

En prenc una altra embostada

abans de desfer el camí.

Quina olor tan  neta i blava!,

germana del romaní.

La vull companya dels somnis

entre els llençols i el coixí.

  26 de novembre 2017

Espígol arxiu Google

Text, poemes i altres fotografies: Glòria Judal

A LA RECERCA DEL TEMPS PERDUT

Lliçó, 5  amb estratègia literària. Infància i felicitat.

      La recerca del temps perdut -aquest començament em duu inevitablement a Proust- és alhora la recerca del temps feliç. He de fer un salt vertiginós i situar-me cap a l'any 1954 quan començo a tenir consciència de les coses en la mesura que un infant pot experimentar vivències que el temps farà material de record.

      A casa érem cinc persones: l'àvia vídua, mare de la meva mare, la mare, el pare, jo i una germana dos anys més petita. Tots ocupàvem una casa senzilla, de planta baixa, amb pati amb safareig i una bomba que ens subministrava l’aigua per a tots els usos i que ens costava grans dosis d’esforç físic per a fer-la perbocar. Tanco els ulls i veig la llengua líquida, amb reflexos de sol, neta i alegre,  sortint de la deu del subsòl. Al bon temps, el pati era aombrat pels pàmpols de dues parres i una figuera i,  en un extrem  del recinte, entortolligant-se a la finestra del dormitori de l’àvia, l’elegant esparreguera que per l’octubre es nevava de floretes blanques delicadíssimes. Guardo també record del bonic espectacle de la roba estesa al llarg dels filats que travessaven el pati, llençols  com bambolines entre les  quals amagàvem les nostres entremaliadures, i,  el paviment de rajoles tosques que envermellien quan l'avia, cap al tard, regava el pati.

     Darrera la tanca posterior de casa s'estenien els camps i partia el camí que menava a can Valero, la masia.

    Em ve també a la memòria “el Puça”, l’escombriaire que recorria amb el seu carro tot el veïnat, alertant-lo amb el so de la trompeta de llautó i apropant el cabàs a les portes per a què hi  vesséssim les deixalles.

    M’agradava, rere la vidriera del menjador de casa, veure ploure a pleret, tornar-ho tot moll i lluent i jugar després amb l’aigua entollada. Fer pastetes, jugar a bales, jugar amb les nines, saltar a corda, recórrer l’asfalt del refugi de la Guerra Civil amb patinet i jugar a fet o a la xarranca. Jo era una mena de carrer fins que no em van engabiar en un primer pis molt lluny dels camps d’alfals, del moresc i de tomaqueres, de la riera, el pati, la sirena de les fàbriques cridant a torn…, de l’esparreguera de la finestra de l’àvia…

    Fins no fa gaire, aquella mare esparreguera es va anar perpetuant al  balcó dels pisos on va anar a raure la família fins el dia que, a falta de les mans i els ulls que la mimaven, va esdevenir un fil rígid i punxent encarcarat en un cordill paret amunt.

Jo l’he servada feta poema, perquè la vull verda i florida en arribar l’octubre. A hores d’ara ja només és meva. S'han aclucat tots els ulls de casa que la van viure.

    De més gran sentia els pares parlar sovint de la dura postguerra, del racionament, de les moltes privacions, del fred,…però jo, que aleshores sentia l’escalf de la família, i bevia els colors, les olors i la llibertat dels meus peus petits, no vaig patir cap trauma, ben al contrari, mirant enrere considero que dins la nostra modèstia, essent nosaltres feliços, el meu món rutllava bé.  

AQUELLA ESPARRAGUERA             

del pati de la iaia Teresina

Mirava l’esparreguera

La taca densa i fosca és l'esparreguera 

i el meus ulls somreien,

tan fina i elegant la veia

omplir-se d’estrelles

blanques de discret perfum.

Amb l’octubre arribava

la breu meravella.

Ara tremolo 

quan tomba setembre

perquè en obrir-se

la nímia poncella

sagnarà la ferida

que porto adormida

i l’enyor de l’àvia

revindrà amb ella.  

Torna l'esparreguera                                  

amb tendres imatges

d’un patí petit 
on màgia hi feia

el sol amb els dits.

D’un brot de la fina 
i tendra enramada,

encara jo en visc.

El present,  és tan altre!

Que distant d’aquella joia 
dels cels aclarits,

de bancals d’userda

i daurats raïms 
on la infància floria!

 Avui, esparreguera,

m’he sentit presonera

altre cop del teu encís,

verda i fina cabellera

enfilada en un cordill.

Perlejada de flors blanques

a l’olor del primer fred,

el meu cor cada any t’espera,

florideta esparreguera,

record d’un pati d’ahir.

Text, poemes i fotografia: Glòria Judal                                                                               

AMB ESTRATÈGIA LITERÀRIA
Dolor físic, dolor mental. Lliçó 4

Amb estratègia  literària: "Ningú no diria que té dos problemes: un de físic perquè la goma li estreny la cintura i un de mental que és la tristesa per la mort de la mare. I tots dos se sumen" (La plaça del Diamant ) M. Rodoreda

Cada any em passa el mateix preparant el concert de Nadal amb la coral. És per aquella ferida íntima, profunda, que mai es tancarà. Sempre hi haurà la lletra d'una cançó que tornarà a descompondre'm per dins i em produirà aquell dolor físic que ja em conec d'ençà molts anys, car, el dolor que ocasiona una gran pèrdua, el cos el somatitza.

Sopranos de la coral

Aquesta vegada, el detonant ha estat la lletra i la melodia de la cançó  “El record d’aquelles nits de Nadal…” del mestre Bardagí.

De fa dies no em trec del cap  la Quima, una companya soprano que canta a la coral a qui a mitjan octubre va morir-se-li l'espòs. Sé del seu nus a la gola i la llàgrima continguda als assajos quan verbalitza el text.  En som quatre que carreguem aquesta motxilla, que ens enyorem, que malgrat moments puntuals compartits amb els fills, la solitud ens guanya.

No obstant aquesta processó que va per dins,  jo, com elles, sempre somric i canto amb goig aparent. Cal que ens sobreposem, que ens avesem a fer el paper que toca,  dignament, tot mirant-nos amb complicitat de pensament. El contingut de les lletres, tan directe al cor, no ens ha d'afectar la veu quan diguem:

 “...un any més recordant que no hi ets... El record d’aquell llit, el record d’un petó…Com han canviat les coses, com ha canviat el món. I ara tot sol, recordant que no hi ets…. Aquelles nits de Nadal on tot era especial, on cada instant era un regal de Nadal.”

Nadal 1999

A cada llar, per  Nadal, hi ha llocs buits a taula. Al seu engir, la vida continua.

Quan allà on el repartiment familiar m'acull, i a taula s'alcen les copes, jo, silentment, vaig vessant-hi a dins els noms dels meus estimats absents. I me'ls bec per tenir-los, si és que es pot, amb l'esperit del xampany, molt més endins de mi.  

Per vosaltres, per la vida que vam compartir, Manel, iaia Rosa, avi Lolo, mama, papa, Montse, Laura.......

Text i fotografia: Glòria Judal

9-11- 2017

UNA  DE LES MEVES DÈRIES: fer melmelades pel veïnat

Hola  reina,

         Em va semblar una mica fort això de titllar-me de guillada per una de les meves dèries. 

         Potser  tens raó, però tant me fa.

        Justament ara, al rebost, hi  tinc dues dotzenes de pots de melmelada feta amb molt d’amor i amb aquells toc personals que jo hi  dono. I, sí, com vaig dir-te n’obsequiaré un pot al noi de la xurreria, pel seu amable bon dia, malgrat no li compri mai xurros. També al xicot de sota casa, el tapisser de les nostres cadires, i a la noia del forn, la del nostre pa de cada dia..., tots tan  bona gent. I em sap molt de greu no poder-n'hi portar al doctor Morcillo, perquè s'ha jubilat, ni al beatífic farmacèutic senyor Tintoré perquè va marxar cap al cel l’any passat. 

        La de taronja amarga, amb gingebre, clau i Chivas, tothom la troba deliciosa. 

        Fer aquestes coses em fa feliç. I la gent és agraïda, no malfiada com tu.

       I no em compadeixis dient als altres que tinc coses de dona gran, perquè he estat  així tota la meva vida. 

         Petons de la teva cosina,

melmelada casolana

Text i fotografia: Glòria Judal

 Carta amb estratègia literària. Lliçó 3

                                        CARTES AMB ESTRATÈGIA LITERÀRIA  -1-

Excursió a sant Miquel del Fai (Montserrat i Roser)

Estimada Montserrat,

     No sé si preguntar-te com estàs -gairebé és irreverent- perquè la darrera vegada que em vaig trobar amb tu estaves feta pols dins d’un clot obert al pati d’una escola en el  qual, en memòria teva, anaven a plantar-hi un taronger. És doncs una carta al teu esperit que, aquest sí, és allà on ha de ser, amb el de tots els altres estimats que no podem abraçar sinó amb el sentiment de l’enyorança.

     M’hagués agradat parlar amb tu del nou curs que he començat durant les nostres excursions mensuals. Donava per a moltes coses un dia sencer de caminar per la natura. El curs  és de literatura, la meva flaca de sempre. Aquesta vegada la cosa va d’epistolari entre escriptors.

     Epistolari. Cartes. Relacions humanes. Comunicació.

Estic pensant en les meves vivències personals en aquest sentit, en les cartes estimades que he escrit i rebut. Cartes que acollien unes mans i llegien uns ulls; cartes  que despertaven emocions.

     Recordo cartes d’amor entre el Manel i jo, cartes de festeig, cartes que dormen en una caixa de cartró i que no vull despertar. Cartes de mà a mà, abans de pujar a l’autobús o a l’entrada del portal de casa, mai per correu.  Aquestes, van ser les primeres.  Amb el pas dels anys van anar fent-se més escadusseres, vivíem sota el mateix sostre i ens ho podíem dir tot de viva veu.  Però, quan l’ocasió s’ho mereixia, o la necessitat, en queia una, d’ell a mi,  de jo a ell. Una carta era sempre un regal. Aquest mes d’octubre ha fet 13 anys que va emmudir la seva ploma.

     I aquelles altres, Montse, que jo considero cartetes al cor. Aquells paperets  amb lletra insegura, amb les primeres beceroles, quan les filles descobrien que una ema i una a repetides arribaven a dir mama i, com que encara no sabien escriure “t’estimo”, hi dibuixaven un cor vermell. Eren tot tendresa. Després hi han hagut amb elles, les filles, cartes felices, de consol, altres per necessitat de ser  a prop malgrat la distància. Totes les he desades i m’agrada que em trobin i em piquen l’ullet des d’un altre temps.

     Els temps han canviat, ara tot són watshapps a corre cuita i mal escrits. Només se n’han lliurat dos amics d’aquest progrés al qual es neguen a adaptar-se i, és bonic, en obrir la bústia, trobar aquella  lletra tan personal que somriu, amb el teu nom damunt el blanc del sobre.

                                      

     El Manel, Montse, feia anys i panys que escrivia amb estilogràfica, ho sabies, oi? Bé t’arribaven aquelles delicades fotografies amb un manuscrit on et suggeria prendre plegats un cafè per a fabricar records.  Tot un ritual. El color de la tinta, les moltes plomes que va anar tenint, gairebé tantes com pipes de fumar… T’havia dit alguna vegada el seu gest pels 25 anys de casats? Va obsequiar-me, en comptes d’una joia, que és el que ofereixen la majoria dels marits a la muller, una nova ploma, bona, elegant,  perquè deia que amb una ploma podria fer parlar el cor i era el millor dels presents que se li  havia acudit per a mi. Sentimental!!

    Montse, no saps com et recordo! En marxar tu van tancar-se moltes possibilitats de compartir bocins de vida, de ser rics en vivències. De riure i somniar, de parlar de les filles, dels nostres néts, de la tardor als boscos, de l’enyorança pel Manel durant els onze anys en que et va precedir…

                                      

     Ves per on, has esdevingut la meva carta d’avui. He dit el teu nom, i un devessall d'imatges i  paraules han anat fluint. Gràcies bonica!

Flors de nopal


Taxt i fotografia: Glòria Judal

                                

Fotografies: Glòria Judal