CARTES AMB ESTRATÈGIA LITERÀRIA  -1-

Excursió a sant Miquel del Fai (Montserrat i Roser)

Estimada Montserrat,

     No sé si preguntar-te com estàs -gairebé és irreverent- perquè la darrera vegada que em vaig trobar amb tu estaves feta pols dins d’un clot obert al pati d’una escola en el  qual, en memòria teva, anaven a plantar-hi un taronger. És doncs una carta al teu esperit que, aquest sí, és allà on ha de ser, amb el de tots els altres estimats que no podem abraçar sinó amb el sentiment de l’enyorança.

     M’hagués agradat parlar amb tu del nou curs que he començat durant les nostres excursions mensuals. Donava per a moltes coses un dia sencer de caminar per la natura. El curs  és de literatura, la meva flaca de sempre. Aquesta vegada la cosa va d’epistolari entre escriptors.

     Epistolari. Cartes. Relacions humanes. Comunicació.

Estic pensant en les meves vivències personals en aquest sentit, en les cartes estimades que he escrit i rebut. Cartes que acollien unes mans i llegien uns ulls; cartes  que despertaven emocions.

     Recordo cartes d’amor entre el Manel i jo, cartes de festeig, cartes que dormen en una caixa de cartró i que no vull despertar. Cartes de mà a mà, abans de pujar a l’autobús o a l’entrada del portal de casa, mai per correu.  Aquestes, van ser les primeres.  Amb el pas dels anys van anar fent-se més escadusseres, vivíem sota el mateix sostre i ens ho podíem dir tot de viva veu.  Però, quan l’ocasió s’ho mereixia, o la necessitat, en queia una, d’ell a mi,  de jo a ell. Una carta era sempre un regal. Aquest mes d’octubre ha fet 13 anys que va emmudir la seva ploma.

     I aquelles altres, Montse, que jo considero cartetes al cor. Aquells paperets  amb lletra insegura, amb les primeres beceroles, quan les filles descobrien que una ema i una a repetides arribaven a dir mama i, com que encara no sabien escriure “t’estimo”, hi dibuixaven un cor vermell. Eren tot tendresa. Després hi han hagut amb elles, les filles, cartes felices, de consol, altres per necessitat de ser  a prop malgrat la distància. Totes les he desades i m’agrada que em trobin i em piquen l’ullet des d’un altre temps.

     Els temps han canviat, ara tot són watshapps a corre cuita i mal escrits. Només se n’han lliurat dos amics d’aquest progrés al qual es neguen a adaptar-se i, és bonic, en obrir la bústia, trobar aquella  lletra tan personal que somriu, amb el teu nom damunt el blanc del sobre.

                                      

     El Manel, Montse, feia anys i panys que escrivia amb estilogràfica, ho sabies, oi? Bé t’arribaven aquelles delicades fotografies amb un manuscrit on et suggeria prendre plegats un cafè per a fabricar records.  Tot un ritual. El color de la tinta, les moltes plomes que va anar tenint, gairebé tantes com pipes de fumar… T’havia dit alguna vegada el seu gest pels 25 anys de casats? Va obsequiar-me, en comptes d’una joia, que és el que ofereixen la majoria dels marits a la muller, una nova ploma, bona, elegant,  perquè deia que amb una ploma podria fer parlar el cor i era el millor dels presents que se li  havia acudit per a mi. Sentimental!!

    Montse, no saps com et recordo! En marxar tu van tancar-se moltes possibilitats de compartir bocins de vida, de ser rics en vivències. De riure i somniar, de parlar de les filles, dels nostres néts, de la tardor als boscos, de l’enyorança pel Manel durant els onze anys en que et va precedir…

                                      

     Ves per on, has esdevingut la meva carta d’avui. He dit el teu nom, i un devessall d'imatges i  paraules han anat fluint. Gràcies bonica!

Flors de nopal


Taxt i fotografia: Glòria Judal

                                

Fotografies: Glòria Judal