A LA RECERCA
DEL
Lliçó, 5
amb estratègia literària. Infància i felicitat.
La recerca del temps perdut -aquest començament em duu inevitablement a Proust- és alhora la
recerca del temps feliç. He de fer un
salt vertiginós i situar-me cap a l'any 1954 quan començo a
tenir consciència de les coses en la mesura que un infant pot experimentar vivències que el temps farà material de record.
A casa érem cinc persones: l'àvia vídua, mare
de la meva mare, la mare, el pare, jo i una germana dos anys més petita. Tots
ocupàvem una casa senzilla, de planta baixa, amb pati amb safareig i una bomba
que ens subministrava l’aigua per a tots els usos i que ens costava grans dosis d’esforç
físic per a fer-la perbocar. Tanco els ulls i veig la llengua líquida, amb reflexos de sol, neta i alegre, sortint de la deu del subsòl. Al bon temps, el pati era aombrat pels
pàmpols de dues parres i una figuera i, en un extrem del recinte, entortolligant-se a la finestra
del dormitori de l’àvia, l’elegant esparreguera que per l’octubre es nevava de
floretes blanques delicadíssimes. Guardo també record del bonic espectacle de
la roba estesa al llarg dels filats que travessaven el pati, llençols com bambolines entre les quals amagàvem les nostres entremaliadures, i, el paviment de rajoles tosques que envermellien quan l'avia, cap al tard, regava el pati.
Darrera la tanca posterior de casa s'estenien els camps i partia el camí que menava a can Valero, la masia.
Em ve també a la memòria “el Puça”, l’escombriaire
que recorria amb el seu carro tot el veïnat, alertant-lo amb el so de la trompeta de
llautó i apropant el cabàs a les portes per a què hi vesséssim les deixalles.
M’agradava, rere la vidriera del menjador de
casa, veure ploure a pleret, tornar-ho tot moll i lluent i jugar després amb l’aigua
entollada. Fer pastetes, jugar a bales, jugar amb les nines, saltar a corda,
recórrer l’asfalt del refugi de la Guerra Civil amb patinet i jugar a fet o a la xarranca. Jo era una mena de carrer fins que no em van
engabiar en un primer pis molt lluny dels camps d’alfals, del moresc i de tomaqueres, de la riera, el pati, la sirena de les fàbriques cridant a torn…, de
l’esparreguera de la finestra de l’àvia…
Fins no fa gaire, aquella mare esparreguera es
va anar perpetuant al balcó dels pisos
on va anar a raure la família fins el dia que, a falta de les mans i els ulls
que la mimaven, va esdevenir un fil rígid i punxent encarcarat en un cordill
paret amunt.
Jo l’he servada feta poema, perquè la vull
verda i florida en arribar l’octubre. A hores d’ara ja només és meva. S'han aclucat tots els ulls de casa que la van viure.
De més gran sentia els pares parlar sovint de la dura postguerra, del racionament,
de les moltes privacions, del fred,…però jo, que aleshores sentia l’escalf de la família, i bevia els colors, les olors i la llibertat dels meus peus petits, no vaig patir cap
trauma, ben al contrari, mirant enrere considero que dins la nostra modèstia, essent nosaltres feliços, el meu món rutllava bé.
AQUELLA ESPARRAGUERA
del pati de la iaia Teresina
Mirava l’esparreguera
 |
| La taca densa i fosca és l'esparreguera |
tan fina i elegant la veia
omplir-se d’estrelles
blanques de discret perfum.
Amb l’octubre arribava
la breu meravella.
Ara tremolo
quan tomba setembre
perquè en obrir-se
la nímia poncella
sagnarà la ferida
que porto adormida
i l’enyor de l’àvia
revindrà amb ella.
Torna l'esparreguera
Torna l'esparreguera
amb tendres imatges
d’un patí petit
on màgia hi feia
on màgia hi feia
el sol amb els dits.
D’un brot de la fina
i tendra enramada,
i tendra enramada,
encara jo en visc.
El present, és tan altre!
Que distant d’aquella joia
dels cels aclarits,
dels cels aclarits,
de bancals d’userda
i daurats raïms
on la infància floria!
Avui, esparreguera,
on la infància floria!
Avui, esparreguera,
m’he sentit presonera
altre cop del teu encís,
verda i fina cabellera
enfilada en un cordill.
Perlejada de flors blanques
a l’olor del primer fred,
el meu cor cada any
t’espera,
florideta esparreguera,
record d’un pati d’ahir.
Text, poemes i fotografia: Glòria Judal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada