LLIÇÓ 11 - (Cartes amb estratègia literària)
partint del pròleg de Mirall trencat- 

TEXT -1

Aquell pati i la casa idealitzats van deixar profundes arrels en mi. Breu: jo hi tenia tota la meva vida de nena fins a 9 anys i  volia quedar-m’hi per sempre, però els meus pares no ho volien, necessitaven casa pròpia i allò era casa de l’àvia on tothom i a qualsevol hora  hi entrava i en sortia. Un matí vaig anar amb ells a veure el pis nou. Tot estava dat i beneït. Què podia fer jo, tot i rabejant-me, sinó acceptar  la punyent realitat. Però,  i la iaia, els amics, la cosina, l’espai obert, els camps al darrere… un pis era una gàbia ! Durant molt de temps vaig anar com una ànima en pena de trista com estava . M’enyorava de tot. Aquell món tancat on no res s’assemblava al que fins aleshores havia estat el meu,  m’angoixava. De la manera més insòlita, avui, en l’equidistància de quasi seixanta anys,  en passar per davant del solar que fou casa de l’àvia,  per uns instants, s’han precipitat els records i ho he reviscut com si fos ara.

Text -2

Les interferències de la meva mare davant els meus intents de festeig amb els nois que m’interessaven van deixar profundes i doloroses arrels en mi. Breu: com en la relació anterior  la  mare va maldar fins a dilapidar la relació que havia iniciat amb el J. M. No la volia.  Tot havia de passar pel seu atapeït filtre i no hi havia gaire marge per a res; tota la vida va ser molt poc donada a l’acceptació de l'altre. Un vespre la meva tendra felicitat es va acabar; pesava massa la influència de la mare i jo era massa poca cosa,  per a revelar-m’hi en contra. Vaig canviar de feina perquè en J.M. i jo  treballàvem a la mateixa empresa. Era dur veure'l cada dia, perquè continuava estimant-lo.  Malgrat posar-hi distància,  les passes m'encaminaven sovint a passar per  davant l’editorial i mirava la finestra rere la qual el sabia. Em fonia d’enyorança.  A aquella experiència dec les meves primeres elegies. Devia tenir aleshores divuit o dinou anys.

                                                               Cel amb lluna d'agost

CARTES AMB ESTRATÈGIA LITERÀRIA

Lliçó 10

"...han estat sempre per a mi motiu d'inspiració, com....

Els cels  de posta, han estat sempre per a mi motiu d’inspiració, com aquell diorama de bellesa necessari per a tancar el dia, com una tempesta desfermada en plena natura, com la contemplació d’un quadre  de Casas pintat a Júlia, com aquell nu masculí, de marbre blanc,  descobert al Museu Orsay, de Paris,  com la fageda de la Grevolosa quan els arbres han deixat anar totes les fulles i el terra és entapissat de coure…

Tot això no deixa pas indiferent, són troballes, són les petites coses importants que a voltes donen pas a un poema, una prosa, un esbós,  una tonada improvisada que potser  demà ja no recordaré...  

I no és que tota la inspiració vingui només de tenir els ulls oberts, no. Hi ha estones en la foscor de la nit, colgada al llit, estiu o hivern, tant i fa, en que el silenci i el pensament fan camins fecunds d’imatges, urgents, a voltes, de ser empresonades per la paraula escrita.

Bosc de faigs 

El terra encatifat, color de coure.

He començat parlant de la posta de sol, del diorama que tanca el dia,  i en realitat hauria d’haver escrit els cap al tard del mes  d’agost, molts,  al poble, quan surto a caminar i veig l’hora rosa pinzellar els alzinars i les feixes ermes que esperen ser batudes; aleshores, la marinada frega la pell, la Lluna és neta i l’ocellada va emmudint. Tot va camí del repòs i una mica de basarda m’envaeix quan pel camí, i fins a la llunyania, no s’albira ningú.

Aquets moments de misticisme, de monòleg interior, són molt creatius. “Poemari a la Lluna”, “Cau el silenci”, Camí de ronda”, “Posta de sol amb rúbrica” els he escrit durant aquestes passejades solitàries.  La natura i jo. Cap veu, cap pressa... Olors que del paisatge va arrencant l’aire i engolirà la nit...

              PETITA CANÇÓ A LA LLUNA            

         

           Com minves, oh, Lluna,              

                   dalt de l’infinit,                      

                    com vas dreturera                      

a perdre el vestit.

Apar que s’engruna

la teva blancor;

si et minva la vela,

te’n recullo un tros.

Et besa la galta

un poc la foscor;

ai, lluna argentada,

nit a nit te’m fons!

Que n’ets d’alta i bella

en les clares nits

quan el vent fa fresa

i quan en l’estesa

grandària del cel

ets far i llanterna,

bonica lluerna,

i copa  de mel;

musa de poetes

i font de cançons,

i silent testimoni

dels jocs de l’amor.

CAU EL SILENCI

Cau el silenci

damunt els boscos

d’alzina assedegada.

La terra es recull

humil i antiga

per alçar els ulls

a l’esponjosa nit.

és l’hora de la pregària

que tota cosa eleva al cel,

des de la pols que ha dansat

als ulls auris del sol,

fins l’estel que

avui, amb nit ennuvolada,

no besarà la daurada parmèlia

que broda lentament

l’antiga pedra.

Han callat els ocells,

hi ha pau entre el fulla

de les heureres.

Dorm, dorm,

petit bocí de món.

De la peresa,

demà et deslliurarà,

potser, la insegura

llum de l’alba.

            CAMÍ DE RONDA

            Ara que l’ombra s’estira

Camí de ronda

i frega el llaurat dels camps,

ara que el Joan de Nit respira             

deixant perfumat l’instant,

jo llenço al vent de la tarda

les quatre notes d’un cant

tot fent el camí de ronda,

tot veient com fuig el sol,

com la claror es torna dolça,

com va apagant-se el soroll,

com l’una darrere l’altra

es retallen fins al fons

les distants carenes grises

que trenquen l’espai en dos.

Enmig de la caminada

pararé al petit redós

on em plau de fer-hi estada

i escoltar la veu del cor

si vol desfogar enyorances

o complaure’s en records.

Que em vol obsequiar la tarda,

des d’aquest petit balcó,

amb cada núvol que passa,

Caprici del cel, la nuvolada... Florejacs

la carena a l’horitzó,

el color de cada cosa

i el perfum de cada flor.

Quina força té la tarda

que m’estremeix tot el cos!

El sol es podrà darrere el Montsec

  

POSTA DE SOL AMB RÚBRICA

Quin cel d’òpera wagneriana!

Quina valquíria hi podria posar la veu

a aquest espectacle  de vent, pedregada i pluja

amb retrunys de batalla al cor dels núvols

ben proveïts per a l’enrenou!

El llavi del sol just frega el Montsec

abans de ser engolit pel guinyol de la nit.

Un llamp, magnífica rúbrica elèctrica,

ha signat el traspàs del dia.

Ara lluu esplèndida la mitja lluna.

Les fulles  de l’heura del mur

         -amagatall on es colguen els pardals-,

són pura fantasia a la llum del fanal.

                                  Ha davallat el silenci.

Text, poemes i fotografies del terme de Florejacs (la Segarra): Glòria Judal

LA MILLOR EDAT ÉS LA NOSTRA

CARTES AMB ESTRATÈGIA -LLIÇÓ 9

Tema a treballar de la pregunta "estrella". 

Epistolari Joan Sales-Mercè Rodoreda

“Tothom vol ser jove, quan en realitat la millor edat és la nostra, que és l’edat en que ja hem après”

a escoltar-nos pausadament el pensament  i el  cos; el primer, per posar seny en els fets i els sentiments, que abans se’ns desbocaven; el segon, perquè aquest cos que és el que ens permet de viure, de fer camí, ens va cobrant peatge amb les limitacions que ens va imposant i podem ajudar-lo en la seva evolució perquè la faci de la manera més harmoniosa  possible.

He après un munt de coses, que de fet m'han configurat, observant i escoltant, obrint bé els ulls -de vegades entre boires de tota mena- els ulls de tots els sentits, i he arribat a concloure, que si bé he après, no sempre ha estat en positiu, per la qual cosa també he hagut de fer, i faig  constantment, l’exercici de desaprendre buscant l’equilibri que faci de mi,  com  ésser humà, un individu social  el més acceptable possible.

L'altra, és important. (La Montse)

Compartir, és important. (L'Alba)

He après que com individu no és bo de sentir-me sol, però que sóc u entre tothom. 

Que pertanyo a un bocí de món que em dóna identitat.

Que una bona companyia i una bona conversa són regals valuosíssims. 

Que sóc mare per sempre, i que els fills no em pertanyen.

Que l’autocrítica és bona, però que hi puc posar, malauradament, raons que la desvirtuen.

Que estimar és més important que ser estimat, encara que ser estimat és l’aliment que més necessito.

Que sóc fràgil en molts aspectes.

El llega l'àvia fa més d'un segle.

Que la bellesa sempre em corprèn.

Que l’espiritualitat em transporta.

Que un bon llibre fa una inestimable companyia.

Que un somriure acaricia.

Que la bona educació i el respecte fa sempre la vida més amable.

Que l’altre sempre pot aportar alguna cosa.

Que,  anar, en lloc d’esperar que vinguin, pot acostar posicions distanciades, i que és molt millor enriquir la vida bastint  ponts. 

 Que...

Estàtues sense cap, de Manuel Forcano. Una estona de bona companyia.

Poema "La bellesa"

S’enamoren encara els meus ulls

de la bellesa nua, res no interfereix

la seva contemplació,

la crida dels meus sentits:

un somriure que no em pertany 

i la flor discreta que en un gerro                       

està esperant la mà que se l’endugui;              

la llum del dia damunt d’un gra de sorra                                                         

o d’una fulla d’heura

que entapissa la tanca d’un jardí;

el borralló de neu  que s’ha aturat

Bosc de Florejacs en estat pur.

al vidre de la finestra,

-fíbula fràgil del mantell hivernal-;

la taca blanca entre el blat,

que pel maig rosseja,  delatant

el pas d’una jove guineu camí del cau;

la nit serena amb un mar d’esfilagarses

i una mare que fraseja

bressoles pel seu infant.

Quanta bellesa en la pell tibant d’un cos jove

o en el gest sorprès, delerós, dels amants sense brides que no saben que té ulls el món!

Sento, mentre el sol d’aquest matí de diumenge

em bat a les espatlles

i unes veus corals refilen Stravinsky,

que tot està bé, aquí, dintre meu,

si no fos per aquest buit

que intermitentment fa presència.

La bellesa, però, i malgrat tot, sempre hi és,

bàlsam gratuït, i arreu se’m manifesta.

I, no us esborroneu, jo sóc així,

vaig contemplar-la fins i tot

en la pau definitiva, sacra,

del cos sense vida que un dia em va estimar.

Glòria Judal

Poemes, text i fotografies.
                                                                                                                Flors efímeres,
                                                                                                         meravelleu-me sempre.
                                                                                                         Perquè vosaltres aleneu,
                                                                                                                    el món, és.

                                           UN FIL TIBA  D'UN ALTRE  

Epistolari en una sola direcció.

Avui 16 d'octubre s’escau el dia que vaig veure’t per darrera vegada. Després de tocar-te els cabells van baixar-te a la gola de foc i al cap de dos dies em van donar les teves cendres
D’ençà, he escrit molt, he buidat  tot quant no sabia que podria arribar a eixir de dins cap enfora.

Fa quinze dies vaig iniciar curs nou sota el lema”Cartes amb estratègia literària”.
Sota aquest lema el fil del record  s’ha tibat. He anat anys enrere quan entre tu i  jo hi havia un flux de paraules escrites que encara guardo. Era una correspondència de mà a mà. No necessitàvem carter. Si ens n’escrivíem de coses:  sentiments, il•lusions, projectes…  Tot aquell gran plec de lletra manuscrita, silenciosa,  tancada en una capsa de cartró espera de mi la força per a ser oberta i retrobar-nos en aquells anys joves.  Un bonic festeig dels qual ara es diria passat de moda. Però no es van aturar aquí els nostres escrits, necessitàvem continuar escrivint-nos encara de casats, i fins un parell d’anys abans que marxessis. Eren petites i delicades estrebades per al cor. Una emoció regalada, una mica més d'amor posat damunt del blanc paper.
Que viu que ets en qualsevol nota que reté  la teva grafia!

Ja fa anys que la tecnologia en la comunicació ha canviat la manera d'interrelacionar-nos. Tota comunicació és breu, immediata, amb resposta o diàleg ràpid, que amb prou feines dóna marge a estructurar, reflexionar, esmenar… Tu, acostumat a l'estilogràfica, també t'hauries avesat als sistemes d'ara?

Jo encara sóc de la vella escola, me n’adono.  Necessito que la frase tingui contingut, que esdevingui paràgraf, que no sigui freda, perquè  sempre hi ha a l’altra banda algú que m’importa. Si he de dir res amb sentit,  missatges amb emocions, confesso que ho faig al teclat, amb word, i ho envio com un document, talment una carta de mi a l'altre.

Em perdut la música de la grafia, el dibuix,  la plasticitat. Abans rebies un sobre, i ja sabies pel traç de la lletra qui te l’enviava. Penso que els nostres escriptors es cartejaven amb olor de tinta, amb el frec de la ploma, amb esmenes  inesborrables. Segur que es comunicaven molt més del que deien les paraules. Ara els seria diferent.

Aquesta carta que llegeixo de Joan Sales a Mercè Rodoreda és de les que van plenes de contingut, és clar que literari, però alhora d’admiració per la feina, i de respecte. És la carta de qui coneix la trajectòria de l’autora i sap del gran esforç que implica la creació literària quan aquesta assoleix un nivell rellevant.

Jo vaig assistir a tota la gestació de la teva novel•la, estimat, i quan llegeixo que la “inspiració de debò no té generalment res a veure amb la “facilitat” , sinó tot al contrari, de vegades és una suada de sang…” penso en el que jo vaig viure i partir al teu costat mentre escrivies. Entenc perfectament què significa escriure amb exigència.
I els personatges de la teva novel•la també s’escrivien cartes. Cartes tendres i respectuoses cartes on els sentiments parlaven des de la distància fent tremolar les mans que les sostenien.

Cartes, cartes... Un fil en tiba un altre.

Aquest estiu he llegit “Cartes d’amor” de Pere Calders. Gairebé sentia vergonya de ser testimoni dels seus íntims sentiments, bé, dels d’ell. Només hi són recollides les que un Pere molt jove, ja casat i amb un fill, escrivia apassionadament a una altra dona de qui va quedar rendidament enamorat allà a Mèxic quan van haver d’exiliar-se.  Aquesta jove era la germana de Tísner, amb la qual es casaria passats uns anys.
Si van agradar-me va ser pel contingut formal, per la manifestació abrandada d’uns sentiments que no li cabien al cos i havia,  gairebé diàriament, de ser-los comunicat a l’enamorada.  Són cartes precioses de llegir, però he de confessar, que si haguessin estat meves, hagués volgut que haguessin romàs preservades del públic lector. Pertanyien a la seva intimitat.