Els núvols ( Punt estrella lliçó 25) Cartes amb estratègia.
Per quin caprici els déus fan i desfan meravelles tan breus...
És del tot inevitable llegint “Els núvols” ,de
M. Torres, que jo no pensi en aquelles dos cels de tardes aponentades, quan una
orgia de formes i colors em van fer
escriure, per necessitat imperiosa, aquests dos poemes que adjunto al text. I, és que tanta
bellesa depassava la possibilitat de pair-la i, il·lusa de mi, intentava empresonar-la per fer-la més perdurable, amb la paraula.
L'endemà, potser tornaria a ser pletòrica de màgia l'escenografia però, als capriciosos déus que fan i desfan meravelles tan breus, jo els retia homenatge així, a la meva manera, perquè a causa del seu voler, jo era conscient del meu deute en haver-me fet possible l'admiració de tanta bellesa gratuïtament.
Recordo que seia a la costa de l'església respirant la tarda i veia pujar amb lentitud, molt feixuc, el senyor Roberto del castell. Jo mirava aquell caprici de formes adés delicades, adés inquietants que es repartien el cel. En la nostra vertical, hi havia en estrats unes formacions ondulants tocades de rojors vives amb una lleugera ombra grisa al dessota, talment petits ràfecs de teulades espargits en un ordre constant. A ponent, ben net es perfilava el Montsec amb la seva mole blavosa. Llepant-lo hi havia formacions de núvols prims, esfilagarsats, horitzontals com un pentagrama desdibuixant-se, or i mangra. I, per la part de llevant, uns núvols voluptuosos, blancs i densos que, agrumollats, prenien pinzellades de no sé quina paleta de verds uns tons maragdins que mai més he tornat a veure. Allò era una bogeria dels déus!,cadascun d'ells, hom diria, entestat a veure qui embellia més la seva parcel·la de cel.
Vaig esperar tenir a frec el sr. Roberto que també s'ho mirava tot arribant al lloc on jo em trobava.
-Oh! quin espectacle, avui? Únic!! Quina sort els de Florejacs, que d'aquí dalt estant tenim la possibilitat d'abastar tanta immensitat de cel, oi?
POSTA DE SOL AMB RÚBRICA
Quin cel d'òpera wagneriana!
Quina valquíria no hi hauria posat la veu
al recent espectacle de vent, pedregada i pluja
amb retrunys de batalla al cor dels núvols
tan ben proveïts per a l'enrenou!
El llavi del sol tot just ara frega el Montsec
abans de ser engolit pel guinyol de la nit.
Un llamp, magnífica rúbrica elèctrica,
ha
signat el traspàs del dia...
Ara
lluu esplèndida la mitja lluna.
Les
fulles de l'heura del mur, encara
humides de pluja,
són pura fantasia a la
llum d'un fanal.
Plana damunt
de tot un gran silenci.
 |
| Cel de tarda - passeig abans de la posta. |
LA TARDA
Caprici
d'escuma a mercè del vent,
la
nuvolada. Blanca avança
festejant
un cel de mitja tarda.
Adés,
una follia d'or i mangra,
engolirà
l’esfera pura del sol
i
esdevindran capfoguers les serralades
sostenint
encesos els màgics tions.
La
fosca tot ho cobrirà amb passa lenta
i la
lluna enfilarà vers l’infinit;
el
zèfir de llum de cada estrella
brodarà
l’ample i negre llenç de la nit.
Glòria Judal
text i fotografia 14 de maig 2018
